Diu Pascale Casanova en el seu llibre La República mundial de las Letras que hi ha un centre literari universal que es diu París. És el meridià de Greenwich, el perquè de tot plegat.
El llibre és fastigosament xovinista però, si obvio l'orgull francès que transpira, em trobo observant la realitat d'una manera nova i alliberadora.
Sí, us ho dic abans que pregunteu; sóc un analfabet infiltrat entre les ments més explosives d'aquest país perifèric de la perifèria; escriptors, poetes, pensadors.
De primeres, observo que les ments usen una sort de llenguatge gestual ple de tics atàvics, mirades eloqüents i frases inacabades (no fos cas que se'ns entengués del tot). Cal paciència per entreveure a què es refereixen en determinades ocasions. El llibre que l'Herralde ens vol vendre aquí us ajudarà a entendre.
Bé, sigui com sigui, ara entenc la dicotomia que separa als poetes nostrats, i entenc per què a aquesta polèmica se li poden trobar arrels profundes, encara que a molts ens sembli del tot irracional. Ens sembla irracional perquè a voltes adquireixen tons funestos, les batalles, no perquè no es moguin en una lògica ben argumentada per Casanova.
Suposo que no dic cap animalada si a aquests merders entre "[...]los escritores nacionales (los que se remiten a la definición nacional o 'popular' de literatura) [y] los escritores internacionales (los que recurren al modelo autónomo de la literatura)", se li poden trobar coses molt interessants i profundes, que podrien fer avançar la literatura catalana, fer-la progressar.
Jo personalment estic més interessat en els escriptors que busquen un model autònom de literatura, aliè a la realitat política nacional on es desenvolupa la escriptura. Els imparables no casen amb aquesta idea d'autonomia, en la meva opinió. Hi ha coses en les que estic d'acord amb ells, però a la pràctica semblen, simplement, una genial campanya de marqueting. En aquest cas, els arbres que ells mateixos han plantat davant del seu bosc fa que perdi tot interès per la seva obra; m'agrada més la moguda extraliterària que generen. He subratllat una altre frase d'aquest llibre que explica perquè -al marge de la seva qualitat literària, que desconec- els que van sense frens cap a l'oblit em fan venir uns badalls imparables;
"Los autoproclamados 'Immortales' de la Academia Francesa tratan de reproducir una estrategia similar. Pero al pretender ser ellos quien dictaminen acerca de su conversión en 'clásicos' y al imitar un proceso de canonización que el espacio autònomo les niega en la pràctica, se condenan a ser los primeros olvidados". Obviament, cal salvar les distàncies entre els "Immortals" i els "Imparables", però el paral·lelisme m'agrada.
...en canvi, de vegades apareix gent que és capaç d'unir classicisme, postmodernitat, crítica àcida submarina i una estranya catalanitat renovada per oferir-nos un passeig pel solar que és, ara per ara, la nostra cultureta catalana. Heus ací la candidatura que dóna per acabada la dictadura mediàtica i marquetiniana dels que un dia van voler ser uns clàssics. Són els tapats, els aturats que jauen a la gespa i van i vénen de l'Orinal. Ja no s'esperen més.
Els nous no reneguen de les velles glòries aparcades al solar de la cultureta catalana d'avui, li donen la volta, i les vesteixen d'una modernitat sorprenent. La cultura catalana no està morta, només està aparcada i va agafant pols... fins que algun nen obre la porta del solar i es posa a jugar amb les desferres. Ja no són desferres, ara; són eines que van servir en el passat i poden tornar a servir en el futur, depenent de l'ús que se'n faci, clar.
_______________________________________
Nota al lector:
T'escric com qui camina sense témer la mort.
Assumeixo, sense acabar de donar crèdit, que les meves paraules poden irritar als desconeguts. L'anonimat té aquestes coses; la gent fa el que li dóna la gana.
M'espanto perquè puc arribar a irritar a gent respectable, gent a qui no gosaria demanar l'hora, o un cigarret, si mai ens trobéssim pel carrer.
Aleshores em moc en un mar de dubtes; s'irriten per la meva manca d'intel.ligència? O per ser massa incisiu i brillant? A voltes, el nivell de puteig dels desconeguts m'obliga a pensar que sóc un perillós oponent, em donen massa importància! Aleshores penso que els desconeguts que se les donen de saberuts no ho deuen ser tant, doncs no són capaços de discernir-me com algú que parla de tot i no sap de res. Escric sense témer la mort. Jo si fos d'ells m'ignoraria.
Disculpin les faltes ortogràfiques.
El llibre és fastigosament xovinista però, si obvio l'orgull francès que transpira, em trobo observant la realitat d'una manera nova i alliberadora.
Sí, us ho dic abans que pregunteu; sóc un analfabet infiltrat entre les ments més explosives d'aquest país perifèric de la perifèria; escriptors, poetes, pensadors.
De primeres, observo que les ments usen una sort de llenguatge gestual ple de tics atàvics, mirades eloqüents i frases inacabades (no fos cas que se'ns entengués del tot). Cal paciència per entreveure a què es refereixen en determinades ocasions. El llibre que l'Herralde ens vol vendre aquí us ajudarà a entendre.
Bé, sigui com sigui, ara entenc la dicotomia que separa als poetes nostrats, i entenc per què a aquesta polèmica se li poden trobar arrels profundes, encara que a molts ens sembli del tot irracional. Ens sembla irracional perquè a voltes adquireixen tons funestos, les batalles, no perquè no es moguin en una lògica ben argumentada per Casanova.
Suposo que no dic cap animalada si a aquests merders entre "[...]los escritores nacionales (los que se remiten a la definición nacional o 'popular' de literatura) [y] los escritores internacionales (los que recurren al modelo autónomo de la literatura)", se li poden trobar coses molt interessants i profundes, que podrien fer avançar la literatura catalana, fer-la progressar.
Jo personalment estic més interessat en els escriptors que busquen un model autònom de literatura, aliè a la realitat política nacional on es desenvolupa la escriptura. Els imparables no casen amb aquesta idea d'autonomia, en la meva opinió. Hi ha coses en les que estic d'acord amb ells, però a la pràctica semblen, simplement, una genial campanya de marqueting. En aquest cas, els arbres que ells mateixos han plantat davant del seu bosc fa que perdi tot interès per la seva obra; m'agrada més la moguda extraliterària que generen. He subratllat una altre frase d'aquest llibre que explica perquè -al marge de la seva qualitat literària, que desconec- els que van sense frens cap a l'oblit em fan venir uns badalls imparables;
"Los autoproclamados 'Immortales' de la Academia Francesa tratan de reproducir una estrategia similar. Pero al pretender ser ellos quien dictaminen acerca de su conversión en 'clásicos' y al imitar un proceso de canonización que el espacio autònomo les niega en la pràctica, se condenan a ser los primeros olvidados". Obviament, cal salvar les distàncies entre els "Immortals" i els "Imparables", però el paral·lelisme m'agrada.
...en canvi, de vegades apareix gent que és capaç d'unir classicisme, postmodernitat, crítica àcida submarina i una estranya catalanitat renovada per oferir-nos un passeig pel solar que és, ara per ara, la nostra cultureta catalana. Heus ací la candidatura que dóna per acabada la dictadura mediàtica i marquetiniana dels que un dia van voler ser uns clàssics. Són els tapats, els aturats que jauen a la gespa i van i vénen de l'Orinal. Ja no s'esperen més.
Els nous no reneguen de les velles glòries aparcades al solar de la cultureta catalana d'avui, li donen la volta, i les vesteixen d'una modernitat sorprenent. La cultura catalana no està morta, només està aparcada i va agafant pols... fins que algun nen obre la porta del solar i es posa a jugar amb les desferres. Ja no són desferres, ara; són eines que van servir en el passat i poden tornar a servir en el futur, depenent de l'ús que se'n faci, clar.
_______________________________________
Nota al lector:
T'escric com qui camina sense témer la mort.
Assumeixo, sense acabar de donar crèdit, que les meves paraules poden irritar als desconeguts. L'anonimat té aquestes coses; la gent fa el que li dóna la gana.
M'espanto perquè puc arribar a irritar a gent respectable, gent a qui no gosaria demanar l'hora, o un cigarret, si mai ens trobéssim pel carrer.
Aleshores em moc en un mar de dubtes; s'irriten per la meva manca d'intel.ligència? O per ser massa incisiu i brillant? A voltes, el nivell de puteig dels desconeguts m'obliga a pensar que sóc un perillós oponent, em donen massa importància! Aleshores penso que els desconeguts que se les donen de saberuts no ho deuen ser tant, doncs no són capaços de discernir-me com algú que parla de tot i no sap de res. Escric sense témer la mort. Jo si fos d'ells m'ignoraria.
Disculpin les faltes ortogràfiques.
